TFG

L'últim curs de carrera vaig decidir mudar-me a Barcelona, amb les meves dues amigues, a un pis del barri de Sant Antoni.
Cada vegada que entrava per la porta principal veia dins d'una bústia cartes acumulades, i a mesura que anava passant el temps, la pila es feia més gran. I és que estàvem ja a Novembre, havien passat dos mesos i, encara no havia vist a cap veí o veïna. L'edifici semblava buit, se sentien sorolls, però no es veia a ningú.
Jo sóc de Badalona i si parles amb la gent del centre tothom et dirà que és com un poble, tothom sap de tothom i la majoria de les persones són de tota la vida. Per això se'm feia tan estranyno haver conegut a ningú després de dos mesos vivint allà.

Aquí va començar la meva curiositat per conèixer, jo volia saber amb qui compartia l'espai de l'edifici. Vaig obrir la bústia amb totes les cartes, me les vaig emportar i les vaig començar a classificar per pisos. Em van sortir ple de noms per cada número pel qual vaig deduir que tota aquella gent no hi vivia actualment i que segurament moltes de les cartes eren d'antics arrendataris. Aquí va començar l'arbre genealògic de l'edifici. La curiositat va augmentar i quasi es transforma en obsessió, que va quedar representada en els meus quaderns de bitàcola, on anava apuntant i dibuixant tot el que passava per l'edifici. Em trobava amb algú per les escales i pujava corrents a dibuixar, per no oblidar-me. Sentia un soroll i també ho apuntava. D'aquesta manera vaig anar construint tot un seguit de personatges i anècdotes que més tard vaig aprofitar per a crear una petita novel·la gràfica.

Simultàniament als quaderns, vaig continuar investigant fora de l'edifici, anant a tots els arxius possibles de Barcelona: a la casa de l'Ardiaca, en aquest vaig poder trobar informació del barri i de quina manera era gestionat quan l'edifici va ser construït (1900), a l'Arxiu Contemporani de Barcelona, on vaig poder trobar tots els plànols de la construcció, la persona que ho va finançar i altres dades, i finalment a l'arxiu de l'Eixample on vaig trobar TOT. Molts documents i moltes cartes amb molta informació que em permetia saber qui van ser els propietaris de cada pis i quins eren els actuals, i diferents altres noms que em permetien completar l'arbre genealògic de l'edifici.
Veure que en aquell sol espai hi havien passat tantes persones em va portar a pensar en casa meva. La casa que els meus pares van construir abans que jo nasqués, l'única casa on jo i la meva germana hem viscut. La casa on no em puc imaginar ningú més a part de nosaltres vivint-hi.

Per què la gent havia marxat de casa seva?
A partir d'aquí vaig començar a parlar del context, deixant enrere la fixació en l'edifici i centrant-nos en el que l'envolta, perquè hi havia preguntes que no es podien explicar només amb el què succeïa dins d'aquell espai. Buscar tot el que implica el desig de viure a la gran ciutat i les conseqüències que genera.

Aquí és quan materialitzo tota la informació recopilada i la divideixo en quatre parts:
Vive Barcelona (on parlo del context), Família, me'n vaig a Barcelona (on parlo de l'edifici i les relacions que construeix), Com a casa (on parlo del fet "d'estar com a casa" i tot el que implica aquesta frase) i per acabar les cartes de memòria (on desenvolupo de tot el procés que he anat fent al llarg del curs, en forma de cartes dirigides a cada un dels veïns, 7 veïns 7 cartes).
Tot queda agrupat dins d'una capsa de cartó com les que es fan servir per enviar llibres i tancat amb una etiqueta de correu, ja que tot va començar amb les bústies.

Per a desenvolupar aquesta publicació vaig fer servir com a recurs els diferents eslògans que fan servir les immobiliàries per anunciar-se a les diferents plataformes i captar clients: "Encuentre un sitio al que llamar suyo", i els vaig anar introduint a mesura que desenvolupava el contingut.
Les fotografies es contrasten entre elles, ja que vaig extreure'n algunes del google, on apareix aquesta Barcelona idíl·lica, i fotografies fetes per mi mateixa caminant pel barri.

En aquesta novel·la gràfica és on apareixen totes aquestes anècdotes que jo havia anat recopilant al meu quadern de bitàcola i, les comparo amb altres que jo he viscut a Badalona. El color groc representa Badalona, un lloc càlid i familiar, i el vermell Barcelona, un lloc estrany i desconegut.

FAMÍLIA, ME'N VAIG A BARCELONA

Amb aquesta part continuo amb la comparació i l'ús dels colors per remarcar-ho, però parlo sobre l'espai casa i què el configura. En aquest cas amb la representació dels objectes i com aquests et transporten fins a un lloc familiar.

De les cartes no vaig arribar mai a fer fotografies perquè van ser l'última cosa que vaig imprimir, algun dia les faré. La idea era acabar el projecte tal com havia començat: amb les cartes dels veïns. Per tant, vaig desglossar la memòria en set parts diferents, i per cada part vaig escriure una carta per veí, en l'ordre dels pisos. Doncs, els del primer tenien la introducció i els objectius, els del segon tenien un part d'investigació... i així anar seguint fins al cinquè. Les cartes anaven acompanyades d'un petit fanzine on desenvolupava tot el contingut i afegia les imatges pertanyents.

Ah per cert, durant TOT això jo encara no havia conegut els veïns.
Com a últim intent desesperat per aconseguir saber qui vivia allà realment, els vaig enviar una carta porta per porta convocant-los un diumenge al pis a fer un vermut, em vaig posar dramàtica i els vaig dir que era un vermut de comiat, ja que segurament marxaríem del pis en breu.

Aquell diumenge van aparèixer a la porta els del segon i els del tercer, cosa que trobo que va ser tot un èxit, i vaig tenir el plaer de conèixer'ls i xerrar una estona amb ells, per sorpresa meva ells tampoc havien conegut mai ningú del pis i portaven uns quants anys més que nosaltres vivint allà.
Van resultar ser gent molt maca i vaig pensar que aquella carta l'hagués pogut enviar molt més abans.